Hi ha dies que et despertes i saps, sents, que és ser feliç, mires al teu voltant i la realitat et satisfà, et fa sentir be, malauradament, normalment quan un és feliç no se’n adona fins que no ho és, us convido a que feu una pausa, i penseu en tot el que teniu, i en el que heu deixat enrera, i si fent aquest petit exercici podeu somriure, encara que només sigui una mica, és que heu provat la felicitat, si manteniu el somriure és que encara la sentiu. Lluiteu, no la deixeu escapar.
Sempre, inequívocament, aquestes dates ens aboquen melancolia que no és contraria a sentir-se be, ni feliç, només et fa adonar del pas del temps i d’allò o d’aquells que ara ja no tens, però si recordar-ho t’aporta aquest sentiment és que alguna cosa d’allò o d’aquells portes dins i per tant alguna petjada t’han deixat, i aquesta empremta és part de tu i de la que tu imprimeixes ens els altres.
A vegades, el silenci t’envolta, i no necessites omplir-lo, ni amb paraules ni amb musica, només amb records, alguns t’humitegen la mirada i d’altres et fan riure, o et posen la pell de gallina, sembla mentida tots els sentiments que podem emmagatzemar. El problema de l’ésser humà és el sistema d’emmagatzematge, diguem que el qui va dissenyar el nostre ser, tenia un problema de coneixements logístics i desconeixia que la ràbia, l’alegria, la melancolia, la felicitat, l’amargor, la dolçor, els desitjos, no podien anar al mateix sac. Han passat els anys i aquest aspecte de la humanitat no s’ha millorat... Ens porten a l’escola, ens ensenyen a sumar a restar, ens ensenyen fins i tot, Filosofia, (el pensament pragmàtic....) i s’omplen la boca amb paraules extretes de llibres de text que ens han de fer persones de profit... però et deixen total llibertat per guardar els records d’aquelles vivències que duran tota la vida acumulem, et deixen guardar el teu millor record, amb la ràbia de que ara ja és un record.
D’altres vegades el silenci i la melancolia cauen a la teva vida de cop, deixant un buit eixordador, omplin-te de neguit, i de llàgrimes, però aquesta sensació passa, a vegades triga però marxa quan de cop, d’una revolada i pel mateix sistema, apareix en tu alguna cosa que et fa seguir i tirar endavant, és aquella cosa que t’aixeca de terra quan caus i t’eixuga les llàgrimes quan plores, pot ser un sentiment o una persona que aflora en tu allò que la foscor d’aquests moments amaga, i t’aporta altre cop a la felicitat. Aquell sentiment discret que sembla que no puguis tenir i no obstant tots en tenim petits moments, però no ens n’adonem fins que no ho tenim.
Amb tot això jo m’havia proposat desitjar-vos unes bones festes i que tinguem sort l’any 2010, i resulta que me emmerdat a pensar massa...això és un dels altres problemes de la humanitat, el pensament, més ben dit, l’ús, l’abús o el poc ús del pensament, però en parlem un altre dia, i si pot ser amb una copeta de vi a les mans.
Sigueu bons i porteu-vos be, i ja sabeu, no feu res que jo no faria!
